Porto una tercera part de "Los cazadores de Mamuts" llegida (més o menys).
Ja sé que és literatura, i que és molt difícil saber com era la societat en la que estan ambientats els llibres, però...
El primer llibre em va convèncer. D'acord, que adoptessin a l'Ayla era una mica surrealista, però els costums de la gent, i les diferències entre homes i dones em semblaven bastant creïbles, així com les diferents tradicions.
Del segon llibre em va cansar una mica la part d'en Thonolan i en Jondalar...
Però amb el tercer tinc una espècie de sensació de "això no m'ho crec de cap de les maneres".
No és només el fet de trobar a faltar que l'home exerceixi un domini sobre la dona (que també). Em dóna la impressió que en una societat com aquesta, la dona hauria d'estar dominada. Són un munt de detalls, les tradicions dels Mamutoi, com ara que la dona és la que aporta el valor a una família, que la dona és la que dóna valor als fills, i sobretot, que com més fills té una dona, més valor té.
Aquesta veneració de la dona com a "Mare", com a creadora, i com a membre més important dels campaments (d'acord, hi ha un jefe, però també hi ha la Dona-Que-Mana...) em sembla surrealista i fa que, tot i que el llibre m'agrada, em quedi amb un sentiment de "jo això no m'ho crec ni borratxa!".
D'altra banda (ja he dit que només he llegit una tercera part del llibre), em fa molta por que el llibre s'acabi convertint en una novel.la rosa amb el triangle Ayla-Jondalar-Ranec.
Abans no passi res més, l'Ayla sempre m'ha caigut bé. D'alguna manera és una lluitadora (i la protagonista...) Però... en Jondalar cada cop em fa més ràbia. És clar que no és res comparada amb la ràbia que em fa en Ranec. Així que si això es converteix en un triangle entre els tres, i m'he d'acabar llegint trossos on l'Ayla no es decideixi per un i per l'altre... buf... No sé si podré suportar les dues terceres parts de llibre que falten... I més, sabent ja el final (o sinó, d'on surten els altres llibres?)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada