Encara no és el primer

La meva història amb en Miles Vorkosigan és una mica estranya. Un dia va caure a les meves mans, no sé com, "El aprendiz de guerrero". Va ser genial conèixer aquest personatge tan especial.

Des de llavors, he llegit una mica d'aquí i una mica d'allà. Cada cop que en veig algun llibre, me'l compro. I el llegeixo. Però tampoc n'he llegit massa. La meva memòria és molt dolenta. Potser dos, potser tres?

Per això dimarts passat, quan em trobava a molts quilòmetres de casa, i vaig haver acabat el llibre que portava, vaig baixar a la llibreria de sota casa la meva àvia. I allà em vaig trobar Barrayar. No vaig trigar ni mig segon a decidir que l'agafava i el comprava i el començava en aquell moment mateix.

Llegint la contraportada em vaig pensar que seria el primer llibre de tota la saga. Però no ho és. Quan comença, la mare d'en Miles està embarassada d'en Miles. Però encara hi ha dos llibres anteriors, "En caída libre" i "Fragmentos de honor".

Abans de començar el llibre ja sé què passarà: la mare d'en Miles serà enverinada, en Miles naixerà molt baix per culpa d'això, per després convertir-se en el Miles que he conegut en els llibres posteriors.

Però, de qualsevol forma, serà interessant llegir el principi de la història d'en Miles, pròpiament dit.

De lectura obligada

La mujer del viajero en el tiempo em sembla un llibre de lectura obligada. Dir que m'ha encantat seria poc.

Al final em va resoldre totes les preguntes que em feia després del primer capítol. I n'he quedat contenta, que no és poc. És més: he estat tirant endavant i enrere en el llibre, mirant que tot estigués bé, que ningú sabés res abans de l'hora que li tocava. Però no, no hi he trobat cap contradicció d'aquestes que hi solen haver en els viatges en el temps. És una mica la meva obsessió en aquest tipus de llibres. Però queda tot molt ben lligat.

I aquí ho deixo, que em posaria a dir coses d'aquelles que no s'han de dir... Això sí, un llibre totalment recomanable.

Error de traducció

El llibre m'està encantant. Podria comentar un munt de coses, però me les guardo pel final. Pensava que el podria acabar a Vila-seca, però la doble ronda diària és una mica dura. Estic per la meitat. I ja s'han resolt algunes preguntes, però encara en tinc més.

Una cosa que em va cridar l'atenció va ser un dia que estan els dos jugant a escacs al prat (que estrany que em cridés l'atenció!) I surten les jugades que fan. Al principi no ho entenia. No sabia què m'estaven dient. Fins que vaig veure que en realitat les jugades estaven apuntades en anglès... i descriptiu! Per això em va costar adonar-me'n, perquè diria que no havia vist mai descriptiu en anglès. És com el descriptiu en català, però em va sobtar veure'l.

I llavors em vaig enfadar. Què li costava a la traductora documentar-se una mica? Qualsevol persona amb un coneixement mínim dels escacs li hagués sabut traduir les jugades al castellà. Però no, va posar les jugades tal com estaven, sense entendre el perquè, i sense preocupar-se del perquè. Ja em perdonarà, però em va molestar bastant. Perquè, si en una cosa que era tan senzill com preguntar a la federació espanyola o a qualsevol escaquista que conegués, no ho va fer, em puc fiar de la resta de traducció del llibre?

La mujer del viajero en el tiempo (I)

Des del dia que vaig llegir que l'Anna en parlava, vaig saber que l'havia de llegir. M'encanten els llibres d'aquesta temàtica, i em fan pensar. Segurament, i aprofitant el pont, llegeixi el llibre en un temps rècord per la feina que tinc...

De moment porto molt poc llegit, però per poc temps que tingui a Vila-seca, l'acabaré en els quatre dies que jugo allà (com si dues partides diàries no fossin prou feina!)

Però, tot i portar tan poc, ja començo amb les meves anades d'olla, amb els meus pensaments, i amb els meus raonaments.

Això del viatge en el temps és com una roda. La noia sap que algun dia se'l trobarà, tot i que encara no sap on. I ell no li diu on el pot trobar, perquè sap que ella el trobarà. I perquè l'ha de trobar per casualitat, ja que ja sap que es trobaran per casualitat.

Embolico més la troca? La llibreta amb la llista de dates. Ella l'escriu un dia, quan és petita. I l'escriu perquè ell li dicta totes les dates, que se les ha après de memòria. Fins aquí tot correcte, però... d'on s'ha après les dates que li dicta, dels dies que acabarà anant a parar a casa seva? Doncs de la mateixa llibreta! Apa, ja tenim un bucle infinit :-)

I ell... Ella li ha dit que l'ha vist amb quaranta-i-tants anys. Això vol dir que ell sap que no es morirà fins com a mínim els quaranta-i-tants. Això vol dir que... vol dir que pot fer tot el que vulgui?

I, per què ell torna tants cops al mateix prat? És possible que vagi a altres llocs repetits? No sé si s'explicarà al llibre, però si ell no controla on va, per què va tan sovint allà mateix?

I com ha de saber el que et passarà? Per ella, com ha de ser saber que algun dia te'l trobaràs, no saps on, i no et coneixerà de res, però tu en sabràs un munt de coses? I per ell? Com ha de ser saber que algun dia aniràs a parar allà on és ella, i la coneixeràs de petita?

I si ella li diu que l'ajudava a fer els deures, aleshores ell ja sap que l'ajudarà a fer els deures. I això vol dir que això ja li condiciona a ajudar-la a fer els deures? Ha de ser una mica complicat saber que faràs una cosa determinada, que et comportaràs d'una determinada manera.

Ai, segurament les respostes estaran al llibre (almenys algunes). Però, només de començar, tinc aquesta sensació.

Només he llegit un capítol... Sort que no tindré ordenador a Vila-seca, que sinó em sembla que faria uns quants posts com aquest, amb preguntes sobre el llibre. Si només fins aquí ja m'he plantejat tot això...

Septimus i l'últim alquimista

Què puc dir-ne? Doncs que molt millor que els dos primers. En Septimus ha evolucionat, però continua tenint aquell encant que tenia.

Continua essent aquell nen que es fica en embolics, per culpa d'algun dolent, molt dolent. En aquest cas, l'esperit d'una reina que vol ser immortal i regnar per sempre més, i que per això vol matar a les seves filles i a la princesa Jenna.

Al voltant, els mateixos personatges de sempre, i en Silas i les seves patifitxes, que sense saber-ho, és el detonant de tota la història.

Un viatge al passat, a través d'uns miralls del temps. Primer en Septimus, després la Jenna i altra gent. I una terrible plaga que no saben d'on ve. I un alquimista. I...

I moltes coses més. Amb encant. Amb aquell encant que et fa somriure en veure com el nen es surt de tot. Amb innocència.

I un bon final, com sempre, però... un final amb algú que es queda al passat i no pot tornar. Hi queda content, al passat, però fa com una mica de pena.

I el Septimus 4? Hi serà? Ja l'espero!

Prometia molt, i...

Potser és que Tierra de dragones va començar tan bé, i prometia tant, que me n'esperava molt més. Mirant enrere, és un bon llibre, però després d'haver vist la idea, crec que se'n podria haver tret molt més suc.

És un viatge imaginari pels diferents móns fantàstics, on hi surten diferents personatges fantàstics i... fins i tot autors! Autors que no desvelaré, perquè perdria la gràcia del final.

Hi arriben a sortir des del capità Nemo fins a una explicació de com va arribar el monstre del llac Ness al llac. Però potser l'he trobat una mica infantil (jo, que llegeixo coses infantils), potser massa ràpid, potser massa curt.

La idea està molt bé, i és molt original. La idea d'un món paral.lel al nostre, on hi viuen tots aquests personatges, a part de tots els éssers fantàstics. Aquest món està connectat amb el nostre, a través de l'illa d'Avalón, i determinades persones, amb determinats vaixells, poden passar d'un món a l'altre.

Però se m'ha fet massa curt. Tot passava massa de pressa. No s'atura en cap moment en algun personatge. Hi ha massa pocs personatges, n'he trobat a faltar uns quants. I els que hi surten, molt de passada.

Així que diria que és un llibre interessant, diferent, original. Però hi trobo a faltar una mica més d'història.

Aquesta és bona!

No sé si el llibre és bo, si és dolent, si no arriba a les expectatives adultes, com ha dit algú. Però a mi m'agrada, i em fa riure. I si a mi m'agrada, no m'importa el que digui l'altra gent.

Després de passar per Avalón, després de conèixer les Morganas, després d'haver passat per sobre de l'Atlàntida, i després de conèixer el capità Nemo (i tot el que m'he deixat, i tot el que queda), en John té la següent conversa amb en Bert:

- No es mala idea - respondió él, asintiedo -. Tal vez así almenos parezca más listo si Phileas Fogg nos hace una visita para corregir mi navegación.
- Eso no sucederá jamás - indicó Bert. Fogg odia ir en barco.

Només puc dir una cosa: m'encanta!!!

Un bon començament

No era el llibre que volia agafar ahir al vespre. Volia agafar-ne un altre, però quan tens una pila de llibres tan llarga que vols llegir, al final et fas un embolic. I, és clar, ja estava al llit amb Tierra de dragones, i quan vaig veure que no era el que volia llegir, vaig passar d'anar a buscar un altre llibre.

Però m'ha agradat agafar-lo. Al principi em pensava que seria una mica un rotllo (i això que el vaig triar jo). Massa personatges a la vegada, i em feia un embolic. No sabia qui era qui, i no entenia res de res.

Un cop llegides 45 pàgines, el llibre m'està agradant moltíssim. Comença amb un assassinat, d'un professor. Tres persones van a veure'l: un editor que anava a entregar un manuscrit, un noi que anava a entregar uns documents i un alumne seu, a qui el professor ha demanat que hi vagi immediatament.

Els tres es reuneixen en un bar, quan arriba un home molt estrany i els diu que tot plegat és per un llibre, Imaginarium Geographica, que els està buscant algú que encara no sé qui és, però que envia una espècie de monstres, els Wendigos, que són caníbals, entre altres coses.

Els tres fugen en un vaixell en forma de drac (de dragona?) que està ple de gent estranya.

Vaja, que ja m'ha enganxat i té molt bona pinta. Per acabar-ho d'adobar, aquesta és la descripció que en fa el personatge que té el llibre de l'Imaginarium Geographica:

Sirve exactamente para lo que parece: para guiarnos a, desde y a través de tierras imaginarias. Todas las tierras que han existido jamás en mitos y leyendas, fábulas y cuentos de hadas - prosiguió Bert-. Ouroboros, Schlaraffenland y Poictesme, Liliput y Mongo e Islandia y Thule, Pellucidar y Prydain; todas están ahí.

Crec que m'ho passaré bé :-)

Gauditronix

Aquest cop he trigat menys que amb l'últim llibre :-)

Gauditronix és un llibre curtet, que es llegeix ràpid. Un noi comença a tenir uns somnis molt estranys, on el persegueixen salamandres i altres animals, fins que descobreix que el que el persegueixen són els animals de Gaudí, i que els llocs on es desenvolupa l'acció són els principals monuments gaudinians.

És un llibre curtet, que serveix per passar l'estona, i és entretingut. Com que hi ha misteri, es llegeix ràpid i crea expectativa. Però no va més enllà. La història es descobreix de seguida, i tot passa molt ràpid.

Després de l'últim llibre, ara em queixaré perquè el llibre és massa curt? Bé, deu ser per la comparació...

El panteó

Set setmanes. Sí, set setmanes m'ha costat acabar l'últim llibre de la trilogia de Memòries d'Idhun. I és que això de posar a l'anobii el dia que comences és una mica perillós...

De totes formes, la sensació ja era que m'havia costat molt, de llegir. He de reconèixer que el vaig acabar més perquè m'ho vaig prendre com una cosa personal que per res més. Allò que vas llegint i que penses que ja millorarà... però no va millorar.

Potser és que no vaig entendre res de res, però el llibre se'm va fer pesadíssim. A més, si ara hagués de dir què va passar, hauria de dir que les gairebé 1000 pàgines de llibre es poden resumir en mig foli. Perquè, de fet, d'història no n'hi ha massa. Ni tan sols de descripcions. No sé pas què deia en tot el llibre.

Ho sé, sóc dura. Però sóc dura perquè el primer i el segon em van semblar molt bons, però aquest tercer... Potser m'equivoco, però donava la impressió de que era una forma d'anar allargant la història, sense voler-la allargar de veritat.

No m'agrada parlar malament dels llibres. Així que... recomano el primer i el segon, però el tercer és totalment prescindible.

El Panteó

El tercer llibre de Memòries d'Idhun m'està costant, i molt. En porto una cinquena part llegida (gairebé unes 200 pàgines...) i em dóna la impressió que aquest llibre no era necessari. Potser és que no ho entenc. Potser quan llegeixi una mica més canvii d'opinió, però...

No té la gràcia que tenien els dos primers. En el primer anaves descobrint el món d'Idhun a través d'en Jack i la Victòria. T'anava introduint mica en mica al món, i hi havia tota la història d'en Kirtash, i l'enigma de saber qui era i per què matava a tanta gent.

En el segon llibre, hi havia tota la batalla entre els homes i els sheks, i el saber si tots tres aconseguirien véncer l'Ashran.

Però, un cop vençut l'Ashran, doncs els llibres es podrien haver acabat perfectament. Em dóna la impressió que aquesta tercera part és anar embolicant la troca, perquè tocava, perquè és molt millor fer una trilogia que no pas només dos llibres.

Potser m'equivoqui. L'acabaré de totes formes. Però em dóna la impressió que aquesta tercera part no havia d'existir en un primer moment.

Taliesin

Taliesin és el primer llibre del Ciclo Pendragón, i explica els origens del mag Merlí.

Comença amb dues històries, la de la Charis, la filla del rei Avallach, que viu a l'Atlàntida, i la d'en Taliesin, un nen que és trobat recent nascut pel príncep Elphin.

M'he quedat amb les ganes de saber d'on provenia realment en Taliesin, però suposo que això ajuda a fomentar l'aura de misteri que envolta al personatge.

Tot i així, aquest llibre comença a posar les pedres de la llegenda del gran mag. Una mare que prové de l'Atlàntida, que en va fugir just abans de ser destruida, i que tothom la considera la dona més maca que ha vist mai. Que, a més, els bretons tracten el seu poble com a un poble de fades i es pensen que són màgics. I, a més, filla d'un rei. I un pare que el van trobar al fons del riu, acabat de néixer, mig mort, i que acaba vivint també com a fill d'un gran rei, però que a sobre és un gran cantor, i la gent, només de sentir-lo cantar, cau rendida als seus peus.

I un nen, en Merlí, que sembla que neix mort, però que, per art de màgia, resucita, una nit que els estels diuen que ha de néixer el més gran d'entre tots els Reis.

El llibre, en alguns trossos, és una mica lent. També m'hi sobra una mica tota la part del cristianisme. No ha de ser tot bo, no? Però ja tinc ganes de llegir-ne la segona part. I la tercera. I la quarta. I la cinquena.

I ha arribat el final

Bé, ha arribat el final d'en Harry Potter, després d'una marató de llibres. Repeteixo el que vaig dir al post anterior, la Rowling em sembla genial, com s'ha inventat tota aquesta història.

El final m'ha semblat una mica precipitat, de totes formes. El duel final ha sigut com massa fàcil. Després de tots els esforços, després de tot el que han hagut de fer, el duel final ha sigut massa curt, com tot massa fàcil.

Peròs i contres d'en Harry Potter

Més o menys estic a la meitat del setè, i pel que he sentit, encara em queda saber totes les coses importants i que tot acabi de lligar. Quan més llegeixo, més m'agrada la història i més admiro com la Rowling ha aconseguit anar posant trossos de la història al mig dels llibres, de forma que tot acabi lligant, i de forma que un petit detall de no sé quin llibre acabi essent una de les coses més importants del final de tot. I això que encara no ho he vist tot, i suposo que cap al final, encara tindré més aquesta sensació.

Un dia vaig llegir no sé on, que un escriptor de novel.les policíaques deia que el mèrit de l'escriptor no era trobar qui era l'assassí, sinó saber amagar les pistes al mig del llibre, d'una forma que al final tot acabés lligant. I he de reconèixer que la Rowling ho té, això. La imaginació i la planificació d'escriure una sèrie de llibres tan grans, i que des del primer llibre hi ha trossos on es comença a veure el que serà el final, és envejable, i crec que molt poca gent és capaç de fer-ho. I la imaginació que ha demostrat, i la forma d'embolicar-ho tot, és realment genial.

Tot i així, hi ha unes quantes preguntes i comentaris que crec que hauria de fer un cop acabat el llibre, però que suposo que no en tindré resposta, i si la tinc, ja rectificaré. Bé, no em centraré en la història, però sí en coses derivades de la història.

La primera cosa és una tonteria, però: que no es renten mai? Vull dir, al vespre se'n van a dormir directament, i al matí molts cops veus com diuen que es vesteixen i van a esmorzar. No es dutxen? I ara que estan fugint, perduts per boscos, tampoc es dutxen? Després de tants de mesos, se'ls deu poder seguir el rastre...

Una de les coses que m'agradaria saber és per què hi ha mags que neixen de muggles. Com s'ho fan? Vull dir, d'on ve, la màgia? Sé que això no m'ho contestarà, perquè la història no va per aquí, però si més no és curiós, i em crea dubtes sobre l'origen de la màgia, i el fet de saber d'on ve la màgia.

La següent pregunta és el tema vareta. Quan en Harry va anar a comprar la seva vareta, en va provar unes quantes. Això vol dir que cada vareta va més o menys bé per una persona diferent. Aleshores, per què qualsevol pot agafar la vareta d'un altre i fer màgia igualment?

Però, continuant amb el tema varetes, tinc un altre dubte. Els mags depenen de la vareta. Sembla que sense vareta no poden fer res. Tota la màgia la fan a través d'ella, i sense ella no poden fer màgia. Aleshores dues preguntes: per què no en porten sempre alguna de recanvi? I, el que és més important, per què alguns mags, quan són petits, fan màgia sense la vareta? No la necessiten per fer qualsevol cosa? I si no és així, per què quan els treuen la vareta no poden fer màgia sense ella, ni tan sols defensar-se?

I, ja per acabar, tot i que tinc algun altre dubte més, em pregunto sobre els duels. Em recorden una mica a les pel.lícules de l'oest: tots dos tenen la seva arma (la famosa vareta) i es "disparen" l'un a l'altre. El més ràpid, guanya. No haurien de poder fer un escut protector, o alguna altra cosa? No hauria de guanyar el mag més poderós, i no pas el més ràpid? I, tornant amb el tema vareta, un mag sense vareta i poderós ha de ser tan fàcil de guanyar?

Hi ha més dubtes, però aquests són els més importants. I em sembla que no me'ls resoldrà, la Rowling. O potser sí, qui sap!

Suposo que s'ho mereixia

Segueixo amb la marató Harry Potter. Ahir vaig arribar al viatge en tren fins a Hogwards, i he de reconèixer que en Harry es mereixia el que li va fer en Malfoy.

Sí, que a tots ens cau malament, en Malfoy, però coi, colar-se en el seu compartiment amb la capa d'invisibilitat per espiar-los, no està bé! Això de trencar-li el nas no és massa bo, però crec que en Harry s'ho mereixia.

Només que em va assaltar un dubte. En Malfoy té una missió, i m'imagino que consisteix a matar en Harry. Al tren, ningú no el veia. Hagués pogut fer el que hagués volgut.

Aleshores, per què no va aprofitar? O és que la missió d'en Malfoy era una altra? No havia de fer res a en Harry, sinó a algú altre? Dumbledore?

En fi, si segueixo llegint potser me n'enteraré...

Acaba, i torna a començar

Fa un moment que he acabat el cinquè Harry Potter. Hi ha tantes coses a comentar. M'ha encantat, però. Millor que els altres quatre, si és que és possible.

Ja deia jo que la Bellatrix tocaria els nassos, però m'ha sabut greu que s'hagués de morir en Sirius. És clar que ja li val, dir-li que ella ho podia fer millor!

Només hi ha una cosa que no he acabat d'entendre: en Harry mai va obrir el paquet que li va donar en Sirius amb el mirall? Si l'hagués obert, hagués pogut parlar amb en Sirius en comptes de fer-ho amb en Kreacher i llavors hagués vist que no estava captiu. És clar que llavors no hi hagués hagut història pel final.

Ara, en un moment, em disposo a començar el sisè. Què passarà?

Cada cop més interessant

Ja sé que a aquestes alçades hi ha gent que ja ha acabat el setè, però jo continuo a mig cinquè. I cada cop és més interessant. Cada cop estic més enganxada, de forma que no puc deixar de llegir (què faig, aquí, escrivint això, en comptes de llegir què passa?)

La bona notícia és que, com que ja tinc el sisè i el setè, podré enganxar l'un amb l'altre i no em quedaré massa temps amb la intriga.

En aquests moments s'acaben d'escapar 10 presoners d'Azkaban, entre ells la Bellatrix dels nassos, que ha sortit anomenada tants de cops, que ha de tenir algun paper important, sinó no sortiria tant.

Tinc la impressió que en les properes pàgines passaran moltes coses i que em quedaré com sempre, amb moltes coses a dir, i sense saber què dir exactament.

Ara només dic que el llibre està cada cop més interessant.

Que malament que em cau la Umbridge dels nassos!

Sí, ahir va sortir el setè llibre, i jo encara estic a mig cinquè. La pregunta és: seré capaç d'acabar el cinquè i llegir-me el sisè i el setè sense enterar-me abans de què passa? Ho veig difícil, però he sigut jo la que ha anat tard amb els llibres, així que si me n'entero abans... doncs suposo que és culpa meva.

I jo segueixo amb el cinquè. Que malament que em cau la Umbridge. Coi, per què prohibeix a en Harry i els bessons tornar a jugar a Quidditch? Per picar a en Malfoy, que d'altra banda s'ho mereixia? I sempre ajudant als Slytherin... ai, quina ràbia, mare meva!

(Gran comentari, ho sé... però és que alguna cosa havia de dir!)

Entretingut, però...

La porta d'Agartha em va durar un dia: viatge en tren d'anada, viatge en tren de tornada, i quan vaig arribar em faltaven 50 pàgines, així que el vaig acabar al vespre.

Del llibre podria dir que és entretingut, però no em va convèncer. És massa senzill, o massa curt, o massa no sé què. Em va recordar el codi da Vinci (llibre que tampoc em va agradar gens).

I, com que no m'agrada criticar els llibres, ho deixaré aquí. És entretingut, està bé per passar una estoneta, però...

Un acte de fe?

La porta d'Agartha no és un llibre que hagués escollit veient-ne la portada, uns soldats amagant-se rere un tanc. Tampoc és un llibre que hagués escollit mirant-ne la contraportada, que diu que és un llibre que combina la novel.la bèl.lica i la novel.la fantàstica de misteri. La segona part m'està bé, però la primera...

Però és un llibre curt i me'l va recomanar la bibliotecària, que sempre la sol encertar bastant, almenys en el meu cas.

Així que demà deixaré un moment aparcat en Harry Potter i me n'emportaré aquest per llegir al tren (bastant més portable, per les dimensions, tot i que en Harry Potter el tinc en edició de butxaca).

No sé si em convencerà o no, però no vull haver de renovar-lo i quedar-me'l tot l'agost, que la biblioteca estarà tancada. Per si algú el volgués llegir...

Tot i que està molt malament això de jutjar un llibre per la seva portada...

Per què?

Per què tot el col.legi es posa tan fàcilment en contra d'en Harry i de cop tornen a canviar? És que a vegades fan posar dels nervis, tothom xafardejant i dient coses d'en Harry a la seva esquena.

El principi (o no tan principi) del primer llibre és una mica desesperant en aquest sentit. Prou problemes que té en Harry amb en Voldemort viu, i a sobre el castiguen, no té temps de fer els deures perquè està castigat, i ni tan sols pot jugar a Quidditch.

Però en fi, crec que m'he d'afanyar. Porto una tercera part del cinquè llegit, tinc el sisè a punt de començar, i el setè el compraré aviat. I és que no vull saber què passa abans de llegir-ho jo. Tot i que em sembla una mica impossible, perquè no crec que acabi de llegir-los com a mínim fins a finals d'agost. I jo mateixa vaig deixant comentaris que algú podria trobar. I suposo que hi haurà comentaris per molts llocs, sobre el que passa a l'últim llibre...

Memòries d'Idhun: la Tríada.

Ja fa uns quants dies que vaig acabar el segon llibre de la trilogia, la Tríada.

La qüestió és que he de dir que em va agradar, però se'm va fer llarg, i això suposo que no és bo.

D'una banda, no se'm va fer pesat, però de l'altra, se'm va fer molt llarg, i ara mateix resumiria les moltíssimes pàgines del llibre en un parell de línies (o tres o quatre).

En definitiva, que no sé massa com valorar-lo. Segurament ho pugui fer millor quan hagi llegit el tercer.

Començant el cinquè

Avui feia un bon dia per començar el cinquè Harry Potter. Encara no he acabat el segon de memòries d'Idhun, però no em dóna per escriure, amb memòries d'Idhun.

Amb Harry Potter és diferent. N'he llegit un parell de capítols i ja tindria un munt de coses a comentar.

De moment ho deixo amb què em va pena el pobre Harry, sense que ningú li digui res. Suposo que hi ha alguna raó, però...

I la Petunia? Per què sap què són els Dementors? I qui li ha enviat el missatge? Què amaga?

Ai, que em sembla que acabaré deixant les memòries d'Idhun penjades, fins que no acabi el Harry Potter, que ha començat molt interessant...

Memòries d'Idhun - La Resistència

Aquests dies m'he estat llegint el primer llibre de memòries d'Idhun. No he fet cap comentari, perquè tampoc tenia res a comentar.

La història en sí em sembla interessant. De fet, ja tinc la segona part començada. La història gira entorn d'un planeta llunyà, ple de mags i éssers mitològics (almenys a la Terra), com unicorns, dracs, fades... que és atacat per uns homes-serp, que conquereixen el planeta ajudats per l'Ashran, el Nigromant. Però un conjunt de nois, que han aconseguit arribar a la Terra, formen la Resistència, per trobar l'últim drac i l'últim unicorn, que diu la profecia que seran els únics que podran salvar al planeta.

Ja ho he dit, la història en sí em sembla interessant, però em posa una mica dels nervis aquesta nena, la Victoria, que ara se'n va amb en Kirtash (que comença essent l'assassí i acaba... va, tampoc diré com acaba) i després amb en Jack (un altre membre de la Resistència). Per mi la història té massa protagonisme i em sobra. És clar que sense aquesta història la Resistència no podria tornar a Idhun i no hi hauria llibre, però a mi m'hi sobra una mica.

És difícil explicar una mica sense explicar com acaba el primer llibre de la trilogia. Però, en definitiva, és un llibre recomanable, si la història de la Victòria, en Kirtash i en Jack no posa gaire nerviós a un mateix...

El fi de l'Enigma del quatre

He de dir que no m'agrada parlar malament de llibres. Per això he deixat l'Enigma del quatre penjat, perquè no volia dir el que en penso. No m'ha agradat gens. Però gens, vol dir gens. La forma en què està escrit, el com explica la història, i la història en sí. Cap de les tres coses m'ha agradat. Malgrat tot, l'he acabat. Només volia posar un petit comentari de que l'havia acabat, i que la història en sí, més ben explicada, potser hagués tingut futur, però no com està explicada, almenys per mi.

Ara torno als meus clàssics, que sé que segur que m'agradaran. Algun conte de l'Asimov de tant en tant (el tinc bastant oblidat), el cinquè Harry Potter i un de nou, Memòries d'Idhun (que ja és més de l'estil que acostumo a llegir). Amb aquests sé que, segurament, encerti.

La maledicció d'Odi

Com ja deia ahir, el final d'aquesta trilogia m'ha decepcionat bastant. La guerra és curta, i les Odish es deixen véncer sense gairebé oposar resistència, així com també ho fa la dama de gel. Com pot ser que es deixi véncer tan ràpid, sense lluitar? I com pot ser que, després de tants anys regnant, sigui ella la que acabi exterminant a totes les Odish?

Potser no ho he acabat d'entendre. Potser el problema és que no he entès el final, el perquè la dama de gel dóna la victòria a les Omar. Però m'ha semblat un final una mica precipitat, i que tot s'havia d'acabar bé, i s'ha fet ràpid, perquè tot acabés bé.

Ja ho he dit, el primer em va agradar, el segon em va encantar, però aquest tercer... aquest tercer és bastant fluixet.

Els errors

El tercer llibre de la guerra de les bruixes m'està decebent una mica. El primer explicava la història d'una noia que descobria que era bruixa, i que era l'elegida d'una profecia. En el segon, s'explicava la història de la seva mare. Tots dos eren molt interessants i em van agradar.

Però aquest tercer... Ja en porto llegides dues de les tres parts. Aquesta segona part es deia "Els errors". Em recorda una mica bola de drac (salvant les distàncies, és clar). Al principi en Goku era molt maco, i era divertit. Però a mida que van anar fent Bola de drac Z, ZZ i no sé què més, cada cop m'agradaven menys.

Ara ja hi ha viatges en el temps. Bruixes que passen d'Omar a Odish només bevent sang. Un glop de sang que converteix a una noia en immortal. Ja és embolicar massa la troca.

Les Omar deixen de banda a l'Anaïd perquè s'ha convertit en una Odish, quan ella les vol continuar ajudant, i ella no sabia res de la maledicció, ni res de que si bevia sang es convertiria en Odish. Com es pot culpar algú per fer coses que no li has dit que no fes?

L'acabaré de llegir, però és una mica una decepció, almenys comparat amb els altres dos.

En Gunnar i els esperits

Hi ha una cosa d'en Gunnar que em preocupa. Bé, de fet ara em preocupa l'Anaïd, que sembla que està posseida pel ceptre, i que tot ho fa malament, i la maledicció d'Odi, però... és que hi ha una pregunta que no em sé respondre.

El que no em lliga és això d'en Gunnar: ell li va dir a la Selene que el dia aquell, a la muntanya, va renunciar als seus poders i per això es va tornar mortal. Però jo em pensava que els Odish es mantenien joves bevent sang. I no sabia que es pogués renunciar als poders.

Però... si només els Odish poden parlar amb els esperits i en Gunnar va renunciar als seus poders, per què podia parlar amb els esperits quan estaven al refugi, a l'Àrtic?

Els sentiments

La maledicció d'Odi consta de tres parts. La primera s'anomena "Els sentiments" i l'he acabat gairebé sense adonar-me'n.

De fet, tampoc és que hagi passat massa cosa en aquesta primera part. L'Anaïd es retroba amb el seu pare, i entre el seu pare i ella deixen a la Selene, la mare de l'Anaïd, abandonada.

El que em toca la moral és el de sempre: el pare és Odish. Això vol dir que és bo, o és dolent? S'hi pot confiar? La Selene diu que no, però...

I llavors hi ha l'àvia, la dama de gel. S'hi pot confiar? És una Odish i la Selene diu a l'Anaïd que l'ha de destruir, però, té bones intencions? De fet, ajuda molt a l'Anaïd. Ja he perdut el compte de les vegades que li ha salvat la vida!

El que em preocupa és el final. No ho sé, potser és el meu cap, però alguna cosa em diu que fer servir la màgia i el ceptre per al seu propi bé no ha de ser bo. Que sí, que té raó, la seva manera no li hauria d'haver fet prendre a en Roc una poció perquè s'oblidés d'ella i tornés amb la Marion, però això de fer servir la màgia per separar en Roc i la Marion i fer-li prendre una poció d'amor a en Roc... això no ha de ser bo de cap de les maneres. Ha de portar problemes d'alguna forma o una altra.

Sobretot, perquè la següent part de llibre es diu "Els errors". Segur que aquest n'és un, i de gran!

Sant Jordi

Sant Jordi, amb tants de llibres a les parades, és una temptació. Els llibres que he escollit jo està clar que no sortiran a cap llista dels més venuts. Segurament, la major part de la gent ni tan sols haurà sentit parlar d'ells, si no m'equivoco. Però són els que he escollit jo.

Per començar, "Peter Pan de rojo escarlata", de Geraldine McCaughrean. A la contraportada, comença amb "Algo extraño está sucediendo en el País de Nunca Jamás. Los sueños están saliendo de allí."

Segueixo amb "Tierra de dragones", de James A. Owen. Més del mateix, però en aquest cas amb dracs (com si no tingués ja prou llibres de dracs!)

I ja per acabar, "Justin Time, viatger del temps", de Peter Schwindt. Màquines del temps i aquestes coses que m'agraden...

La maledicció d'Odi

Primera edició, febrer de 2007.

I jo ja el tinc a les meves mans, gràcies a la biblioteca.

Vaig deixar a l'Anaïd i la seva mare en una caravana, i el seu pare acabava d'arribar. Una Odi les estava buscant. L'Anaïd acabava de fer 15 anys. Però és mig Odi, mig Omar.

I... millor me'n vaig a llegir ja!

Acabat el quart

Ja he acabat el quart Harry Potter. M'ha agradat molt més que els altres, i estic desitjant llegir el cinquè.

Però crec que faré un parèntesis de Harry Potter. Avui vaig a la biblioteca. Em ve de gust agafar un llibre de ciència ficció, que fa molt que llegeixo coses de mags i/o infantils. A veure què trobo.

Tot i que avui he tingut el cinquè Harry Potter a les mans i... no sé si podré aguantar massa temps a començar-lo!

?

Buf, ja deia jo que no et podies fiar de ningú.

I és que no et pots fiar de l'aparença de ningú, perquè podria ser algú que agafi l'aparença d'un altre.

I tampoc et pots fiar del que faci la gent, perquè pot estar sota d'un Imperius.

I ja no saps ni qui és bo, ni qui és dolent.

El duel

I així estem: amb en Harry lligat i en Voldemort que ha tornat a la vida. És una gran situació.

Però es resolen molts de dubtes (és clar, com que el llibre ja arriba al final...) Per començar, la història del principi. Una cosa que em va sobtar molt. En Voldemort està contra els Muggles i els que no tenen la sang pura... i ell mateix va ser fill d'un muggle. Potser per això, perquè el seu pare els va abandonar, a ell i a la seva mare, quan va saber que ella era maga, van fer que odiés tant als muggles. I, és clar, va ser ell qui va matar al seu pare i als seus avis, que vivien a la casa Riddle.

I també es descobreix que en Harry va sobreviure perquè la seva mare li va fer un conjur de protecció, i per això l'atac d'en Voldemort va rebotar en ell.

Finalment, en Voldemort fa el que volia fer. Primer, reuneix els seus fidels, excepte alguns que no poden tornar (o no volen tornar). Entre ells, en Malfoy (el pare, és clar) i els pares dels amics d'en Malfoy fill. I, quan els té tots reunits, es disposa a matar en Harry, però en comptes de matar-lo, ha de xulejar davant dels seus deixebles, així que li dóna la vareta a en Harry i intenta divertir-se amb ell, a base de fer-lo patir.

I llavors passa l'impossible: que en Harry i en Voldemort s'ataquen al mateix temps i les seves varetes queden connectades. I comencen a sortir de la vareta d'en Voldemort les ànimes de la gent que ell ha matat: començant per en Cedric, i anant cap enrere, fins que surt el pare d'en Harry.

L'altre dia la perruquera em va dir que no li agradava en Harry Potter per això, perquè estava tot tan embolicat, que ja no es podia embolicar més. Però... a mi m'agrada per això, perquè no saps per on et sortirà.

Ara, això de que no sàpigues qui és bo i qui és dolent (suposaré que en Dumbledore sí que és bo...) toca bastant els nassos!

La tercera prova

El torneig arriba al final, amb moltes preguntes, i un fet que et deixa sense saber què dir, i és que finalment en Voldemort aconsegueix tornar, i suposo que això marcarà un abans i un després en la història.

Que sí, fins ara tothom parlava d'ell, i tothom anava molt amb compte, però si ell ha tornat, ara tot serà molt diferent, perquè el perill serà real, tornarà a ser com fa catorze anys, quan ell estava al poder i uns lluitaven contra els altres.

Però això és el futur. El present són un munt de preguntes, que suposo que es resoldran en l'última part del llibre, però que són unes quantes pàgines i no acabaré avui. Espero fer-ho aquesta setmana, però em dóna la impressió que encara han de passar un munt de coses, i les aniré llegint mica a mica.

Em queda el dubte de què li va passar a la Fleur. Per què va cridar? Algú la va salvar? Va ser en Krum, que la va fer cridar?

I què li passa a en Krum? Per què es volia treure de sobre en Cedric amb màgia negra? Tan maco que semblava fins ara, malgrat d'on venia. No semblava que hagués d'acabar així.

I el pobre Cedric. És clar que en Harry el salva d'en Krum i de l'aranya, però llavors es porta molt bé amb en Harry, dient-li que el campió ha de ser ell. I el pobre mor només per estar on no havia d'estar. Perquè feia nosa. Perquè esperaven que només en Harry arribés.

La "feina" d'en Krum era aquesta? Impedir que la Fleur i en Cedric arribessin a la copa, i així que en Harry anés sol a la casa d'en Tom Riddle?

Què passarà ara? Si en comptes de ser el Harry Potter 4 fos el 7, patiria per la seva vida. Però si hi ha un 5, un 6 i un 7, és que se'n sortirà, d'aquesta. Encara que en Voldemort hagi tornat i estigui lligat, sense poder-se moure.

En els propers dies sabré com se'n surt...

Efecte narcòtic de l'Enigma del quatre

Sé que no hauria de parlar malament dels llibres, però ja que vaig dir que parlaria d'aquest i no en parlo, alguna explicació he de donar.

Cadascú té els seus gustos, però aquest llibre, definitivament, no m'agrada. Més que no agradar-me, em fa adormir. És agafar-lo i tenir unes ganes de dormir... Que no tinc insomni, però si en tingués, seria el millor remei que podria trobar.

Recordo que això em va passar ara fa un temps amb el pèndol de Foucault. També era el mateix: agafar-lo i entrar-me son.

I, és clar, podent llegir en Harry Potter, que està tan interessant, qui es posa a llegir un llibre que fa adormir?

Quin patir, amb la segona prova!

Mare meva, quin patir amb la segona prova.

Quan finalment en Harry decideix a mirar què hi ha a dintre l'ou, llavors no sap com sortir-se'n. I ben bé, jo ja sabia que arribaria a bon port (està clar!), però quan en Dobby el desperta que s'ha adormit, està a la biblioteca i falten 10 minuts per començar la prova... I en Harry sense saber què fer!

Sort d'en Dobby, és clar. Però al final, entre una cosa i l'altra, en Harry serà el que haurà "treballat" menys en el torneig!

El ball

Avui (o demà) llegiré com els va el ball a tota aquesta colla. Però avui, i per variar una mica, deixo fragments del capítol que m'han fet molta gràcia.

Professor McGonagall waited until the rest of the class had gone, and then said, "Potter, the champions and their partners -"
"What partners?" said Harry.
Professor McGonagall looked suspiciously at him, as though she thought he was trying to be funny.
"Your partners for the Yule Ball, Potter," she said coldly. "Your dance partners."
Harry's insides seemed to curl up and shrivel. "Dance partners?"
He felt himself going red. "I don't dance," he said quickly.
"Oh, yes, you do,", said Professor McGonagall irritably. "That's what I'm telling you. Traditionally, the champions and their partners open the ball."

A week ago, Harry would have said finding a partner for a dance would be a cinch compared to taking on a Hungarian Horntail. But now that he had done the latter, and was facing the prospect of asking a girl to the ball, he thought he'd rather have another round with the Horntail.

"Er - Cho? Could I have a word with you?"
Giggling should be made illegal, Harry thought furiously, as all the girls around Cho started doing it. She didn't, though. She said, "OK", and followed him out of earshot of her classmates.
Harry turned to look at her and his stomach gave a weird lurch as though he had missed a step going downstairs.
"Er," he said.
He couldn't ask her. He couldn't. But he had to. Cho stood there looking puzzled, watching him.
The words came out before Harry had quite got his tongue around them.
"Wangoballwime?"
"Sorry?" said Cho.
"D'you - d'you want to go to the ball with me?" said Harry. Why did he have to go red now? Why?
"Oh!" said Cho, and she went red, too. "Oh, harry, I'm really sorry," and she looked it, too. "I've already said I'll go with someone else."

Harry called after her, before he could stop himself.
"Who're you going with?"
"Oh - Cedric," she said. "Cedric Diggory".

"What's up, Ron?" said Harry, joining them.
Ron looked up at Harry, a sort of blind horror in his face.
"Why did I do it?" he said wildly. "I don't know what made me do it!"
"What?" said Harry.
"He - er - just asked Fleur Delacour to go to the ball with him," said Ginny. She lloked as though she was fighting back a smile, but she kept patting Ron's arm sympathetically.
"You what?" said Harry.
"I don't know what made me do it!" Ron gasped again. "What was I playing at? There were people - all around - I've gone mad - everyone watching! I was just walking past her in the Entrance Hall - she was standing there talking to Diggory - and it sort of came over me - and I asked her!"

"This is mad," said Ron, "we're the only ones left who haven't got anyone - well, except Neville. hey - guess who he asked? Hermione!"
"What?" said Harry, completely distracted by this startling news.
"Yeah, I know!" said Ron, some of the colour coming back into his face as he started to laugh. "He told me after Potions! Said she's always been really nice, helping him out with work and stuff - but she told him she was already going with someone. Ha! As if! She just didn't want to go with Neville... I mean, who would?"

"Right," said Ron, who looked extremely put out, "this is getting stupid. Ginny, you can go with Harry, and I'll just -"
"I can't," said Ginny, and she went scarlet too. "I'm going with - with Neville. He asked me when Hermione said no, and I thought... well.. I'm not going to be able to go otherwise, I'm not in fourth year."

But Harry had just seen Parvati and Lavender come in through the portrait hole. The time had come for drastic action.
"Wait here," he said to Ron, and he stood up, walked straight up to Parvati and said, "Parvati? Will you go to the ball with me?"

Que tothom fa trampes, o què?

Quan he vist que en Hagrid "ensenyava" els dracs a en Harry, he pensat si tothom feia trampes... i ja he vist que sí. En Hagrid inclós. I sort, que fan trampes, perquè imagina't trobar-te a davant d'un drac, sense saber què fer.

És molt maco el gest d'en Harry de dir-li a en Cedric que hauran de lluitar contra dracs, ja que és l'únic que no ho sap.

La solució d'en Harry/Moody és molt bona, tot i que jo hagués pensat que usar la Firebolt eren trampes. No deien que només podien usar la vareta? És clar que si uses la vareta per fer venir l'escombra... Bé, no ho sé.

Ara sembla (i dic sembla) que hi haurà una mica de tranquil.litat fins a la següent prova. O no, mai se sap.

Hermione, altre cop

M'encanta l'Hermione. Ja ho vaig dir fa uns dies, quan llegia el tercer Harry Potter, però ara hi torno.

Ella és el seny, en el grupet de tres que formen ella, en Harry i en Ron. I sempre té raó.

En Ron i en Harry estan enfadats. En Ron està gelós d'en Harry, i en Harry no vol arreglar les coses, perquè creu que és culpa d'en Ron. I suposo que té raó. Però, és clar, el pobre Harry s'ha quedat sol del tot. Tothom li gira l'esquena perquè ningú, excepte l'Hermione i en Hagrid (i suposo que en Dumbledore) no es creuen que en Harry no posés el seu nom al calze.

I al mig d'en Harry i en Ron, l'Hermione. Sembla que tot s'arregla quan en Malfoy, intentant atacar en Harry, l'ataca a ella, però no: en Ron i en Harry continuen sense parlar-se. Potser ara, quan estiguin castigats, faran les paus?

Però és ella, l'Hermione, la que es posa al mig i li diu a en Harry que intenti arreglar les coses amb en Ron. Segurament faci el mateix amb en Ron. I és ella la que li diu que ha d'escriure a en Sirius. És una mica com la consciència d'en Harry quan ell fa coses que no hauria de fer, o quan no en fa que hauria de fer.

I, finalment, en Harry escriu a en Sirius. I rep una resposta. Tot i que no sé si aquesta resposta és bona o dolenta: en Sirius li demana de quedar, tornarà a Hogwarts, un parell de dies abans de la primera prova del torneig. Li diu que vagi amb molt de compte, però... què passarà? Algú veurà en Sirius? Aconsellarà en Sirius a en Harry? En Harry farà la primera prova? Se'n sortirà? En Harry resistirà a la pressió de que ningú li parli? I quanta gent més es posarà les xapes contra en Harry?

Qui va posar el nom d'en Harry al calze?

Ja sé qui participarà al torneig. No m'equivocava de massa. És clar que si et presenten un personatge, i en parlen bastant, ja saps que aquell personatge acabarà essent important.

És clar que em vaig descuidar d'en Cedric. Havia sortit massa com perquè hi hagués algú altre com a campió de Hogwarts...

Però, la pregunta és: qui ha posat el nom d'en Harry al calze? I per què? Podrà en Harry competir amb tots aquests nois més grans? Perquè ja li han dit nen petit...

El calze de foc

Finalment ja sé què és el calze de foc (o el Goblet of Fire). Gairebé 300 pàgines després d'haver començat el llibre, i en Dumbledore treu el calze, que serà el qui escollirà els 3 participants al torneig.

Qui seran? Suposo que en Krum, ja que és el més famós i tothom se'l mira. I la noia que tothom es mira, de part de Beauxbatons. Però, qui serà el representant de Hogwarts? Algun menor de 17 anys podrà traspassar la barrera d'edat?

Ai, quins nervis! Vaig a llegir, a veure si m'entero de qui escull el calze!

Moody

Suposo que ja és normal, que en Moody sigui el que més cridi l'atenció dels primers dies d'en Harry a Hogwarts.

Hi ha unes quantes coses que em tenen intrigada, com ara què li passa a en Neville? I per què ell sabia això del Cruciatus Curse (això de llegir-ho en anglès fa que no sàpiga com dir algunes coses bé en català...), ell que no diu mai res? Algú que ell coneix l'ha patit? Potser ell mateix?

Realment, la primera lliçó Defense Against the Dark Arts fa por. I això de que els posi a tots a sota de l'Imperius Curse no sembla massa legal, com molt bé diu l'Hermione.

Ara, això d'haver de vigilar sempre contra els tres curses fa una mica de por. Vull dir que ho llegeixes i penses que coi, que no es pot estar sempre pendent que no et facin una cosa d'aquestes!

Tot i així, ja se sap una mica més de la història d'en Harry: com van morir els seus pares. I va ser amb un Avada Kedavra, i segons en Moody, sembla que en Harry és l'únic que s'ha pogut salvar d'aquest curse.

Finalment, em fa patir en Sirius. Tornarà? Malgrat que això pugui significar la seva mort a mans dels dementors?

De dracs i genets del drac

Llegeixo Harry Potter, que entre una cosa i l'altra el tenia una mica abandonat. Tot just acaba d'arribar a Hogwarts, però això ja són unes 200 pàgines, així que tampoc és que estic ben bé al començament.

No se n'ha tornat a saber res, d'en Voldermort, a part de la seva marca, que algú va posar al cel el dia de la final de la copa del món de Quidditch.

Això del torneig Triwizard (dels tres mags? No sé com ho hauran traduit, així que no ho tradueixo) em té intrigada. Qui hi participarà per Hogwarts? Aconseguiran els bessons participar-hi tot i no haver complert els 17 anys? Quines proves els fan fer, i per què alguns van morir fa 100 anys?

He rigut molt quan he arribat a casa i he buscat què era un "ferret", i finalment he sabut què havia fet en Moody amb en Malfoy.

El que m'ha fet més gràcia ha sigut quan en Harry, en Ron i l'Hermione han estat parlant de dracs, i he tingut un moment de dubte. Perquè vaig llegir a la vegada el segon Septimus i un Harry Potter. I en Septimus criava un drac, que ja vola, però... quan he llegit que en Harry parlava de dracs, m'he fet un embolic, i ja no em recordava qui era el que tenia el drac, ni res de res.

I és que, amb tants de llibres amb genets del drac com han sortit últimament, no sé com no m'embolico més. Per començar, el que ja he dit, en Septimus. Però també tinc a l'Eragon, penjat després del primer llibre que vaig llegir ara fa més d'un any. I un llibre d'una saga de dracs que em vaig comprar fa un mes. I ara no me'n ve cap més al cap, però segur que me'n deixo algun.

Tot i que no sé pas de què em queixo, que aquests llibres ja m'agraden!

Ensopit

De moment no faig cap comentari del llibre. Fins ara m'ha semblat ensopit, i per això no dic res. No sé què hi pinta enmig del llibre la "guerra" per les clavegueres de la universitat, i com s'escapen dels vigilants.

Escriuré el dia que llegeixi alguna cosa interessant en algun capítol.

Belladona

Ahir, després de decidir que faria l'experiment amb l'Enigma del quatre, vaig buscar què en deia la gent. I em vaig espantar. Perquè la majoria de les crítiques que vaig trobar eren dolentíssimes, i perquè vaig trobar que el comparaven bastant amb el Codi da Vinci, llibre que no em va agradar gens.

Tot i així, vaig decidir donar-li una oportunitat. No acostumo a llegir llibres d'aquests, però ja que el tinc, i la idea de l'experiment em va semblar bona... Tot i que està clar que si el llibre no m'agrada, aturo l'experiment, i així tindré més temps per llegir en Harry Potter, que el tinc una mica abandonat.

El pròleg i el primer capítol només presenten una mica la història, així que no tinc massa a dir. Una història de fa temps, uns 500 anys, i que segons sembla uns universitaris resoldran. I tot té a veure amb un llibre. De moment, falten dades.

Això sí, vaig aprendre una cosa que no sabia. Almenys, si no servís per res més, serviria per haver après això, que mai se sap quan pot fer falta.

Tanmateix, no eren pas els segells el que havien de delatar Rodrigo i Donato. Era l'espessa cera negra sobre la qual s'havien estampat. Quan van arribar a San Lorenzo, els va rebre un lacai que sabia què hi havia a la cera: un extracte d'una herba verinosa coneguda com a ombra mortal que, en aplicar-se als ulls, dilata les pupil.les. Avui aquesta substància s'utilitza en medicina, però en aquella època les italianes la utilitzaven com a droga cosmètica, ja que les pupil.les grosses es consideraven una marca de bellesa. Aquesta pràctica va fer guanyar un altre nom a la planta: "dona bonica" o belladona.

L'enigma del quatre

Em vaig comprar l'Enigma del quatre un any per sant Jordi. L'any que estava a totes les parades, però no recordo si va ser l'any passat o fa dos anys (potser tres?) El pobre llibre es va quedar a la pila de llibres per llegir, i s'ha quedat bastant enrere, de forma que havia oblidat que el tenia i que el volia llegir.

Però avui, pel que sigui, he recordat que el tenia i que volia llegir-lo.

He pensat que faria un experiment. Com que sé que és molt probable que a la que el comenci tingui la necessitat de llegir-lo d'una sentada, i llavors em passa com amb "El desert de gel", que voldria comentar moltes coses, però quan me n'adono ja he llegit tot el llibre i llavors he de comentar tantíssimes coses que em fa mandra, he decidit que em posaria un màxim. Com que el llibre té 30 capítols i 382 pàgines, vol dir que cada capítol té unes 12 pàgines. I això serà el que faré: cada dia en llegiré com a màxim un capítol, de forma que pugui comentar el que pensi del capítol (que serà poc, suposo) abans de llegir el següent.

Com que sóc una lectora bàsicament ferroviària i nocturna, al vespre llegiré un capítol i l'endemà escriuré el que pensi. Que segur que m'enganxen, perquè en els llibres d'aquest estil, sempre acabes creient el que et volen fer creure.

Aquests llibres són perillosos, perquè pot ser que m'agradi molt... o que no m'agradi gens. El fet que comparin el llibre amb un d'en Dan Brown ja em porta mala espina. Però ho intentaré, a veure què passa. Amb una mica de sort, l'acabaré per sant Jordi.

I si me'n canso o no m'agrada el llibre... doncs ho deixaré i en faré un resum final.

Però si m'agrada la idea... no descarto fer-ho amb algun altre llibre d'aquest tipus.

El desert de gel

Haurien de prohibir les trilogies. O els llibres que s'acaben a mitja història i et deixen penjat. Com em va passar amb Eragon. Com m'ha passat amb la segona part de La guerra de les bruixes. I el pitjor de tot no és que s'acabin a mitja història... el pitjor de tot és que la continuació encara no està publicada, i és clar, et quedes amb les ganes d'acabar-lo... i quan l'acabes ja ni et recordes de què anava!

El desert de gel és la segona part de La guerra de les bruixes, que havia començat amb l'Anaïd, una nena que no tenia la més mínima idea que era bruixa, convertida en l'escollida, que havia de governar a totes les bruixes i acabar amb les temibles Odish.

Passar, el que se'n diu passar a l'actualitat, no passa massa res, en aquest llibre. De fet, passen només un parell de dies: l'Anaïd fa 15 anys, cel.lebra una festa d'aniversari, ha de fugir a corre-cuita perquè li volen prendre el ceptre de poder, fuig, intenta comunicar-se amb un noi pel messenger, però el que fa realment és parlar amb una bruixa molt dolenta, segueixen fugint, i llavors apareix el seu pare, moment en què s'acaba el llibre.

L'interessant del llibre és la història de la Selene, la mare de l'Anaïd, que li va explicant mentre fugen, i mentre l'Anaïd no sap de qui fugen. En aquesta història s'expliquen moltes coses, que et fan entendre algunes de les coses del primer llibre (que jo gairebé no recordava, perquè ja feia un cert temps que l'havia llegit).

En aquest llibre es descobreix el secret de la Cristine Olav, el perquè una Odish no volia fer cap mal a la pobra Anaïd, una Omar. També es descobreix qui és el pare de l'Anaïd, que és ni més ni menys el fill d'una Odish, que va néixer fa més de mil anys! I com entre la Selene i la seva mare aconsegueixen que deixin tranquil.la a l'Anaïd fins que faci 15 anys, moment en què Baalad, una altra Odish, tornarà de la mort per destruir l'Anaïd.

El primer llibre presentava una noia espantada, que no sabia el que li passava i on havia d'arribar, l'Anaïd. El segon llibre presenta la història de la seva mare, també espantada, i el gran viatge que fa fins pràcticament al pol nord, en ple hivern, per donar a llum a l'Anaïd, tota sola, amb l'ajuda d'una óssa i una gossa.

I el tercer llibre? El tercer llibre promet ser la guerra definitiva on, esperem, l'Anaïd en surti victoriosa.

El passat ha mort

Amb aquest conte començo el primer volum de Contes complerts de l'Asimov. Si algú es vol llegir els contes, que no continui llegint, perquè poso els finals...

El conte m'ha decebut una mica. Un historiador, que vol estudiar Cartago, demana de poder veure el passat, amb un aparell que han inventat utilitzant els neutrins. Però com que el permís per veure el passat li és denegat, es posa en contacte amb un jove físic, perquè li construeixi la màquina.

Estem parlant d'aquí a uns 30-40 anys (la única data que surt és el 1920, i és una data d'uns 125 anys abans de la data del conte). Els científics tenen molt marcat el que han d'estudiar i no poden tenir curiositat: no es poden sortir d'unes pautes molt marcades en la seva investigació.

Però l'historiador li demana al físic que s'oblidi de tot i que es salti les normes. El físic ho fa i aconsegueix construir la màquina, però veu que només es pot observar uns 125 anys enrere en el temps, com a màxim, perquè sinó tot queda massa distorsionat.

El problema ve quan l'historiador vol amagar el dia que va morir la seva filla, perquè creu que va morir per culpa d'un cigar que no va apagar bé, que va provocar un incendi, així que es queixa al govern.

Però el govern ja no hi és a temps, i la forma de construir la màquina és feta pública. Això vol dir que qualsevol persona podrà construir la màquina i observar el passat. Però el passat pot ser una centèssima abans, amb el que tothom pot observar gairebé en directe el que vulgui. O sigui, que tothom pot espiar a qui vulgui. O, tal com acaba el conte,

No sé qué clase de mundo tendremos ahora, pero el mundo que conocemos ha sido totalmente destruido. Hasta ahora, cada costumbre, cada hábito, cada detalle ínfimo siempre gozaba de cierta intimidad; pero eso se ha esfumado. (...) Ahora, todos seremos pececillos en una pecera.

Si et deixen, vindrem a les 5. I sinó... també.

En aquests primers capítols del quart Harry Potter m'estic fent uns farts de riure, que déu n'hi do. Bé, en el primer no, però en els dos o tres que el segueixen, sí.

Em va fer somriure que en Harry hagués oblidat de dir als seus oncles que en Sirius no era culpable i que s'hagi passat tot l'estiu amenaçant-los de que si el tracten malament, li dirà. Ja era hora que en Harry passés un bon estiu (per dir-ho d'alguna manera) a casa dels seus tiets.

També em va fer somriure la carta que van enviar els Weasley, tota plena de segells. I la cara que deuria fer l'oncle Vernon quan el carter va trucar i li va ensenyar la carta.

I això per no parlar de l'escena al menjador, amb l'oncle Vernon pensant-se si deixar anar en Harry a la final de Quiddich, i pensant que si el deixa anar en Harry estarà content, però ell també se'n lliurarà...

Però el que em va fer riure va ser la carta d'en Ron: Si et deixen venir, vindrem a buscar-te a les cinc. I després li diu: Si no et deixen venir, vindrem a buscar-te a les cinc.

I quan arriben a casa d'en Harry... tothom preocupat per veure com arribaran, i arriben viatjant a través del foc! El problema és que la llar de foc està tancada i es queden tancats a la xemeneia... fins que destrossen mig menjador!

El que no entenc és per què hi van els bessons, a buscar en Harry. Un cop ha dit que li deixen anar (qualsevol li diu que no, amb l'amenaça de que li dirà a en Sirius...), no hi ha d'haver cap problema. És clar que sense els bessons ningú podria haver posat els caramels que en Dudley es va menjar perquè estava mort de gana per culpa del règim. És que els bessons tenen unes sortides...

És clar que hi ha latent en Voldemort, però... bé, en aquest cas sé que estic llegint el quart llibre, i que n'hi ha més al darrere, i que per tant en Harry es pot fer molt de mal, però no li passarà res de dolent. O sí?

I comença el quart...

Ja he començat el quart Harry Potter. He de dir que m'ha sorprès el principi. Els dos primers els vaig llegir fa bastant temps, però el record que en tinc és que tots comencen de la mateixa manera: amb en Harry a casa dels Dursley. Però aquest no.

Aquest comença en una casa "encantada". De fet, ha sigut començar a llegir i mirar-me la portada un parell de cops, perquè jo m'esperava algun episodi amb els Dursley i m'he trobat amb una casa encantada.

I m'he trobat amb què en Voldemort torna a estar viu... però no sé què és. Ha de ser alguna cosa que fa molta por, però suposo que no ho sabré fins d'aquí a molts capítols. A més, en Wormtail (o el nom que li hagin dit en català al que va trair als pares d'en Harry) està amb ell i estan planejant fer alguna cosa amb en Harry. Utilitzar el seu cos perquè en Voldemort pugui viure com un humà?

Només he llegit un capítol, però la cosa es presenta interessant...

Acabant Septimus

Al final ho vaig aconseguir i ahir vaig acabar Septimus (el segon llibre) a temps per tornar-lo a la biblioteca.

Com en tots els llibres d'aquesta mena, tot acaba bé. De fet, però, en Simon s'escapa i com que sé que hi ha un tercer llibre... vés a saber què passarà en el tercer llibre! Potser torna en Simon, o potser encara hi ha un dolent més dolent...

Resulta que el pla dels dolents, encapçalat per el nigromant (o com es tradueixi al català) DomDaniel era entrar al palau i tornar a ser el mag extraordinari (com no!) Per això, havia d'anar entrant al palau, ós per ós, amb el consentiment de la maga extraordinària.

Per aconseguir-ho, en DomDaniel va posar una ombra a la maga extraordinària, que era el seu antic aprenent, mentre li feia creure a en Simon, el germà gran d'en Septimus, que ell seria el seu ajudant. Així doncs, en Simon anava portant els óssos d'en DomDaniel a la majordoma del professor que construia la màquina que havia de treure l'ombra de la maga, i ella els anava col.locant a dintre la màquina sense que ningú se n'adonés. Així, la maga anava portant els óssos fins a casa seva, i en el moment en què els hagués portat tots... en DomDaniel reviuria i podria matar a la maga.

Pel camí, però, en Simon havia de segrestar a la princesa i matar-la, de forma que en DomDaniel tingués via lliure. Però en Simon no va ser capaç de fer-ho, i la princesa va escapar per arribar a temps el dia del solstici a casa de la tia Zelda, on havia de parlar amb la nau del drac. Aquell dia la nau li diu que ha de tornar al palau, que hi ha problemes. I la nau torna, però en Simon la fereix de mort, i tot i que en Septimus intenta curar-la amb un encanteri, queda a l'aire si la nau sobreviurà o no.

I, a més, en Septimus resulta que ha estat incubant un drac i ara és l'amo d'un drac que està aprenent a volar.

Vaja, que hi ha de tot i més, però ho deixaré així, amb un mig resum. Perquè no es poden resumir gairebé 500 pàgines en un post...

El que fa l'enveja

Sembla que el dolent és en Simon, el germà gran d'en Septimus.

Fins que va aparèixer en Septimus, ell era el mag més poderós de la família, i es parlava de que ell podria ser l'aprenent de la maga extraordinària. Però aleshores va aparèixer en Septimus... i ja no va poder ser. Aleshores ell va contactar amb l'esquelet d'en DomDaniel, per veure si podia ser el seu aprenent.

I, pel que sembla, la cosa prospera. En l'últim any, ha estat aprenent seu, i s'ha convertit en un mag negre, que pel que sembla és bastant poderós.

A sobre, ara ha segrestat a la princesa, que és la seva germana adoptiva. En Septimus ho sap, però la maga extraordinària no el creu. Ha de ser fotut, això de que no et creguin.

En Septimus ha sortit a intentar salvar la princesa... ho aconseguirà?

Ulls verds

Al final he començat Septimus seriosament. És que d'aquí a una setmana l'he de tornar a la biblioteca (per segona vegada) i no m'agrada renovar els llibres una segona vegada. Segur que són manies meves. Segur que si anés amb la Marisa i li digués si me'l renova un altre cop, no m'hi posaria cap impediment. Però és que ja ho he fet un cop, i aquest és un dels llibres que estan a l'estanteria de novetats, i segur que algun nen el troba a faltar, i el demana. Així que d'aquí a una setmana el tindré llegit.

Encara hi ha coses que no recordo. Aquella sensació de que les coses et sonen d'alguna cosa, però no saps de què. Recapitulant, i resumint molt, el primer llibre és la història d'un nen que és tret de casa dels seus pares per portar-lo a un exèrcit infantil. Però aquest nen és el setè fill del setè fill, i per això està destinat a ser un gran mag. El mateix dia que neix ell, neix també la filla de la reina, que és amagada a casa del nen. I així creixen, mentre hi ha un dolent molt dolent al palau, fins que un dia la família del nen, el nen i una maga extraordinària fan fora el dolent i tots viuen feliços durant... durant poc temps.

El segon llibre comença amb força: en el primer capítol ja hi ha un mag (no sé qui, i no sé si l'hauria de recordar o si és un mag nou d'aquest llibre, fa massa que vaig llegir l'anterior), que va a rescatar el dolent del vaixell on està enfonsat. Es troba amb el seu esquelet i li demana que li ensenyi màgia, que junts aconseguiran entrar al palau i recuperar el poder.

D'altra banda, la maga extraordinària té una ombra que la persegueix, que sembla ser és màgia negra, i unes aranyes que entren al palau, també amb màgia negra. Sembla que la cosa es posarà interessant.

Per què el post es titula ulls verds? Doncs perquè, en aquest llibre, tots els mags tenen els ulls verds, i la gent normal els té marrons. Sé que és una tonteria, però aquest detall no m'agrada massa. Si tens els ulls verds, ets mag. I sinó, doncs no. No sé explicar el perquè, però aquesta distinció no m'agrada.

Final del tercer Harry Potter

Ahir vaig acabar (finalment!) el tercer Harry Potter. He de dir que els dos primers ni fu ni fa, i per això havia trigat tant a llegir el tercer. I el tercer, al principi, també ni fu ni fa. Però va arribar un moment en què em va enganxar de veritat.

Saps que tot acabarà bé, però no saps qui serà aquest cop que enganyi als tres amics. Perquè sempre hi ha algú que et penses que és bo i en realitat és dolent. Sobretot el professor Lupin, que essent el professor de defensa davant les arts obscures (no sé si el traductor ho haurà traduit així), saps que acabarà fora de l'escola abans d'acabar-se el curs... No pot ser de cap més manera. Però fa gràcia que precisament li hagin posat el nom de Lupin. Pistes que donava la Rowling al mig del llibre? Si ja saps que ha de passar alguna cosa, però en cap moment m'hagués imaginat el què.

Però, és clar, els trossos d'història que et van arribant, del que va passar, fan que la cosa es posi molt interessant.

De fet, ja m'ho va dir algú, que el tercer llibre va ser el que va fer que li agradés del tot el món, que fins aleshores no era massa interessant. I bé, jo només he llegit fins al tercer, però suposo que té raó.

Ara em posaria a llegir el quart. Però acabaré Septimus abans, que l'he de tornar aviat a la biblioteca...

Hermione

Em fa pena, l'Hermione.

Sí, ja ho sé, estic llegint molt lentament el tercer Harry Potter i encara estic a la meitat, però no deixa de fer-me pena. Sembla que tot li surt malament. I el problema és que té bones intencions.

Per començar, com s'ho fa per anar a tantes classes? Estant en una escola de màgia, qualsevol cosa és possible, però ha de tenir el do de la ubiqüitat o alguna cosa semblant, perquè està a dues classes a la vegada. Que vaja, no sé pas com s'ho fa per estar a dues classes a la vegada... i fer tots els deures! Per això està tot el dia estudiant. Suposo que ho va fer perquè volia aprendre molt, però m'imagino que se'n deu penedir. És clar que, essent l'Hermione, potser no, que no se'n penedeix.

Després hi ha la Firebolt, la millor escombra voladora del mercat. Se'm fa estrany no dir-ne broomstick, com ho llegeixo sempre. Resulta que a en Harry algú li regala aquesta escombra i l'Hermione ho diu als professors. No ho fa amb mala fe, al contrari: ella creu que l'escombra la pot haver comprat en Sirius Black, i li pot haver fet algun encanteri perquè en Harry caigui i es mati, però tot i voler ajudar, el fet que ho digués fa que li confisquin l'escombra a en Harry durant un temps.

I, per postres, el seu gat acaba de matar a la rata d'en Ron!

És que pobre noia, sembla que tot li surti malament, i s'està quedant sola, perquè tothom li dóna l'esquena.

Semblances

He decidit començar Septimus y el hechizo imposible abans d'acabar el tercer Harry Potter. Més que res, perquè en principi hauria de tornar el Septimus la setmana que ve i em fa vergonya anar a la biblioteca tres setmanes després i dir que encara no l'he començat.

Però ara m'he trobat en una situació, si més no estranya. Llegeixo dos llibres que s'assemblen molt. Bé, no s'assemblen molt en la popularitat, però si en la temàtica. De fet, el Harry Potter el llegia molta gent a l'aNobii, mentre que amb el Septimus m'he trobat com tantes vegades: m'ha avisat que sóc la primera persona que l'inclou a la seva biblioteca. Una cerca al google també dóna diferències: 55.500.000 resultats per Harry Potter, però només 1.060.000 per Septimus.

Però els dos llibres s'assemblen molt. En ambdós casos, el personatge principal és un nen que és mag. Un nen que fins que no va arribar als 10-12 anys no va saber que era mag. Un nen que fins aleshores vivia en un lloc on hi estava malament (suposo que d'en Harry Potter no cal que en parli, en Septimus vivia en un orfenat, obligat a fer feines més o menys militars). Tots dos són nens amb un gran potencial com a mags, o sigui, que en principi són els millors. Però tots dos han viscut gran part de la seva vida sense saber que eren mags i no tenen els coneixements que els altres mags normals tenen, perquè els falta un gran vagatge.

No sé per què em poso a llegir a la vegada dos llibres tan semblants. Segur que m'acabo embolicant.

Per què?

Avui he anat a la biblioteca. La bibliotecària m'ha preguntat quins llibres tenia pendents de llegir. Tinc molt mala memòria, i des de fa unes setmanes, l'aNobii m'ajuda a portar un registre de què llegeixo i de què m'agradaria llegir.

Li he donat un parell de títols que vull llegir, però cap dels dos estava disponible. Així que ella m'ha preguntat si havia llegit un llibre. El títol em sonava, i quan m'ha dit de què anava, en tenia un lleuger record (però molt lleuger). Així que he pensat que estaria bé fer servir l'opció que dóna l'aNobii de les notes al marge.

Però llavors he pensat en el format del bloc d'una lectora i he pensat que què carai, per què no fer-ho públic? Jo ho podré llegir igual, i vés a saber, potser li interessa a algú.

Ja aviso que aquest serà un blog bastant mort. Explicar algun llibre quan l'acabi, i potser algun llibre a mida que el vagi llegint. Però bé, aquí començo aquest nou blog.